En l’Arenga de la Curació del Sofriment, Silo, en opinió de l’autora, du       endavant una gran acció vàlida. Explica el moment actual de violència       en el qual vivim i proposa com superar-lo mitjançant una          al·legoria, que          conté el germen de la seva doctrina, d’un nou mite: el que avui         necessita l’ésser humà per a superar tant dolor i sofriment i, amb això,   fer un salt qualitatiu com no l’ha viscut abans.

Avui vull sumar-me a d’altres amb el meu testimoniatge i particular interpretació de l’arenga de La curació del sofriment, que Silo va pronunciar el 4 de maig de 1969 a Punta de Vacas, un lloc remot en la Serralada dels Andes, on el poder militar de l’època li va permetre parlar “a les pedres” i que alberga el Parc d’Estudi i Reflexió del mateix nom.

Si una persona es pregunta per la doctrina i l’obra de Silo -al meu entendre-, el més ràpid per a acostar-s’hi és escoltar o llegir La curació del sofriment; després ja pot estudiar les seves obres, investigar sobre la seva projecció en el món i animar-se a experimentar, si li encaixa… o potser millor començar per l’experiència per a avançar posteriorment en l’estudi…

Alguns comentaris a l’arenga de La curació del sofriment

Des del principi, Silo deixa clar que les respostes a les grans preguntes que han acompanyat sempre a l’ésser humà rauen en el fons de la seva consciència i del seu cor. No en figures o mandats externs. I ho diu així…

Si has vingut a escoltar un home de qui se suposa es transmet la saviesa, has equivocat el camí perquè la veritable saviesa no es transmet mitjançant llibres ni arengues; la veritable saviesa rau en el  fons de la teva consciència com l’amor veritable és en el fons del teu cor.

En el paràgraf següent, explica la seva ubicació mentre aclareix l’actitud que correspon a una acció vàlida, cosa que està fent en aquest moment amb l’exposició del seu ensenyament…

Si has vingut empès pels calumniadors i els hipòcrites a escoltar aquest home perquè el que escoltis et serveixi després d’argument en contra d’ell, has equivocat el camí, perquè aquest home no és aquí per demanar-te res, ni per usar-te, perquè no et necessita.

Alguns poden veure darrere d’aquestes paraules un ésser superb. No em sembla. El que està a punt de compartir, ho llança com a un acte moral, per amor a d’altres, per amor a la humanitat; des de la coherència i la llibertat interna… sense esperar res, com una gran acció vàlida, com apuntava.

Després, posa com a context l’estat de dolor i sofriment en el qual viu avui l’ésser humà. Diferencia el dolor del cos del sofriment mental i apunta la violència com a la base del sofriment, i al desig com a arrel de la violència…

Hi ha un tipus de sofriment que no pot retrocedir davant l’avenç de la ciència ni davant l’avenç de la justícia. Aquest tipus de sofriment, que és estrictament de la teva ment, retrocedeix davant de la fe, davant l’alegria de viure, davant l’amor. Has de saber que aquest sofriment està sempre basat en la violència que hi ha en la teva pròpia consciència. Sofreixes perquè tems perdre el que tens, o pel que ja has perdut, o per allò que desesperes assolir. Sofreixes perquè no tens, o perquè sents temor en general… Vet aquí els grans enemics de l’home: el temor a la malaltia, el temor a la pobresa, el temor a la mort, el temor a la solitud. Tots aquests són sofriments propis de la teva ment; tots ells delaten la violència interna, la violència que hi ha en la teva ment. Fixa’t que aquesta violència sempre deriva del desig. Com més violent és un home, més grollers són els seus desitjos.

Però és en la història que proposa després on es troba el centre del missatge que està llançant. Allà es troba l’al·legoria d’un nou mite, l’essència de la seva doctrina, la base de la cultura que avui necessita la Humanitat per sortir de l’aparent atzucac en què es troba, el germen d’una civilització nova, per primera vegada planetària, que reprengui la direcció que sempre ha guiat a l’ésser humà en el seu alliberament.

I què proposa aquesta al·legoria?

Doncs, en aquesta al·legoria, Silo parla d’un viatger, d’un cavall -al qual anomena ‘necessitat’- i d’un carro -al qual anomena ‘desig’-, que té unes  rodes que duen per nom ‘plaer’ i ‘dolor’. El viatger va carregant el carro amb més i més desitjos, amb més i més possessions, fins que es converteix en un llast per al seu propòsit.

Després de meditar, comprèn per un renill del cavall -un senyal de la necessitat- que ha de desprendre’s d’allò que no li permet avançar en el seu camí cap al destí que s’ha marcat, el mateix que sempre ha guiat l’ésser humà: alliberar-se del dolor i del sofriment. Per a això, primer es desprèn de tots els adorns i més tard del carro mateix.

Però, quin paper té el viatger, el genet, en aquesta història? Perquè no representa la necessitat, sinó que es puja sobre els seus lloms, s’eleva sobre ella.

Silo està explicant la seva visió de l’ésser humà -allunyada de la mirada zoològica que tenen altres concepcions- en assenyalar que és un ésser amb capacitat de girar la mirada sobre si mateix, de reflexionar sobre si i la seva acció, de meditar sobre el seu destí i el camí que li porta.

Un ésser intencional, amb capacitat de transformar-se i transformar el medi en el qual viu, de canviar les condicions amb les quals es troba; un ésser que arriba a aquest món amb un propòsit: superar el dolor i el sofriment. Un ésser que -amb encerts i amb errors- va avançant en el seu despertar i elevant el seu nivell de consciència.

Més tard Silo aprofundeix en les arrels del sofriment i explica les diferents manifestacions de la violència que generen: física, econòmica, racial, religiosa… per denunciar, finalment, la violència que exercim sobre d’altres quan busquem imposar la nostra mirada…

Hi ha altres formes de violència que són les imposades per la moral filistea. Tu vols imposar la teva forma de vida a un altre, tu has d’imposar la teva vocació a un altre… però qui t’ha dit que ets un exemple que cal seguir? Qui t’ha dit que pots imposar una forma de vida perquè et plau? On és el motlle i on és el tipus perquè tu          l’imposis?

Com cal esperar, ens ensenya la sortida per acabar amb la violència…

Únicament pots acabar amb la violència en tu i en els altres i en el món     que t’envolta, per la fe interna i la meditació interna. No hi ha falses portes per acabar amb la violència.

I acaba la seva intervenció encoratjant a recórrer camins de pau, d’alegria, d’amor… d’esperança…

Germà meu: compleix amb mandats simples, com simples són aquestes pedres i aquesta neu i aquest sol que ens beneeix. Porta la pau dins teu i porta-la als altres. Germà meu: allà en la història hi ha l’ésser humà mostrant el rostre del sofriment, mira aquest rostre del sofriment… però recorda que és necessari continuar endavant i que és necessari aprendre a riure i que és necessari aprendre a estimar.

A tu, germà meu, llanço aquesta esperança, aquesta esperança d’alegria, aquesta esperança d’amor perquè elevis el teu cor i elevis el teu esperit, i perquè no oblidis elevar el teu cos.

Serà avui capaç l’ésser humà de parar i meditar? Potser agullonat per la necessitat, davant el moment difícil que vivim, ho faci; giri la mirada sobre si, desperti… i llavors decideixi desprendre’s de tants desitjos, que el mantenen perdut i de la violència que generen, per pujar a lloms de la necessitat i reprendre el camí que sempre li va obrir el futur: el camí de la noviolència, el camí de la vida… del seu alliberament.

Per a més informació:

www.silo.net
https://www.parquepuntadevacas.net/Arenga.php
https://www.elmayordelospoetas.net/1978/09/29/dia-2-la-accion-valida-transcripcion/